Divendres nit, 2 am. aproximadament. Penúltim metro de la línia blava del dia segurament. Entro a Provença/Diagonal, direcció Horta per anar cap a casa.
A dins del vagó es pot sentir l’ambient típic de fatiga dels últims metros de la nit. Sec al seient més pròxim a la porta per on entro, amb els cascos posats, escoltant música.
Dono un cop d’ull als “habitants” del vagó… sempre és curiós fer-ho, trobes de tot. A més a més, és la primera distracció per a fer el camí cap a casa més curt a aquelles hores de son. Davant meu hi ha una parella jove, una mica estrafolària; la noia recolzada sobre l’home, mig estirada sobre els seients. Una ampolla mig buida del que sembla ser sangria està acomodada també en aquells seients. Té pinta que tornen cap a casa també, se’ls veu cansats. Vaig fent-hi un cop d’ull de tant en tant, encuriosit per les “pintes” (o simplement a mode d’arma contra l’avorriment i el son).
A la pròxima parada, entren un pare i la seva filla, deu tenir uns…5 anys? (no sóc bo endevinant edats). Sembla que el pare vol seguir caminant pel metro per buscar uns altres seients, però la filla el para i s’asseu als seients del meu costat, davant la parella.
Em perdo en els meus pensaments, en la música o simplement en el son. De sobte, veig que la noia de la parella diu alguna cosa. Presto atenció, altre cop per diferents possibles motius. Sembla que parli amb la nena. Miro la nena. Veig a la nena movent el dit pel vidre del vagó, com si fes formes. La noia diu algunes paraules, com si intentés endevinar el que dibuixa. Sembla que no té gaire sort endevinant-ho. La nena respon “Si no lo sabes, te lo digo”. “Oveja”, diu la noia. La nena nega amb el cap i diu “es una flor!”. I la noia respon “ves, te lo habia dicho”, no quedant molt clar si parla amb el noi que va amb ella o amb la nena.
Arribo a la meva parada, baixo del vagó.
Curiós.
Sembla que l’home només s’obre als demés precisament quan la fatiga, el cansament, o altres motius, fan esquerdar la màscara que portem. Allà on no ens queda res per fer, quan el dia acaba i ja hem complert amb el que la nostra disfressa exposa, podem llençar la màscara i gaudir de les petites coses de la vida.
Allà on l’home encara no s’ha llevat o se’n va a dormir, el podem trobar sense màscara. Aquests petits detalls, com per exemple, el que un operari del metro et desitgi un “bon dia” quan encara no has començat ben bé a encarar el nou dia, o l’escena abans esmentada, no deixen de sorprendre. Aquestes escenes són la guspira que mostra que darrere d’aquest gran escenari amb màscares de tot tipus que és la nostra vida, s’hi amaguen actors que ploren i riuen realment, sense màscara. Actors que gaudeixen pel simple fet de necessitar-ho, fora de l’escenari, fora dels guions establerts pels taumaturgs, que bé podem ser nosaltres mateixos sense saber-ho.
En resum, petits entreactes que recorden que la vida no es redueix a un sol escenari ple de màscares. Que hi ha quelcom més enllà del “programa” de l’obra, més essencial i necessari i, potser, més simple, i més plaent.
Potser el “saber viure el moment”, el carpe diem, vol dir assaborir aquests parèntesis que la vida et dona, adonar-se dels petits detalls i els seus “moments”, saber apreciar-los i donar les gràcies.
És sorprenent.
Seria interessant saber si és possible una vida consistent només en entreactes. Massa realitat? L’home ha d’actuar per a poder sobreviure, ha de fer d’actor per a guanyar-se el pa? 
Passen alguns minuts de les 3. Vaig a dormir.
|
|
